Jesús Griñó

Avui faig homenatge dins el meu bloc, a aquest gran home, professor, cap d’estudis i sobretot persona, que ens va deixar la tarda del 22 de setembre del 2011.

El Jesús va ser el meu professor de tecnologia, tot hi que no m’agradava gens l’assignatura, amb les seves explicacions curioses, de vivències jovenils, m’hi va enganxar, i treia notes bastant bones.

Tinc molt present un dia, que parlàvem al taller dels accidents de cotxe i moto, i ell ens explicava emocionat com va perdre un alumne en un accident de moto, com li va afectar i el que pensava sobre el tema.

Era un home molt seriós, que es feia respectar, però també estimar.

Aquell divendres catastròfic, per part de companys i alumnes, quan vam saber la notícia, ens quedarem amb un buit ressonant, d’un dia per l’altre se’ns va canviar una mica la vida a tots.

Aquells “bon dia”, de vegades quasi ni escoltats, a les 8:15, que ara ja no ens el diu ningú... son un bon record que sempre portarem dins del nostre cor.

Aquest retrat li vaig fer en menys d’una setmana. Mentre el feia, sentia una cosa inexplicable, quan el mirava directament els ulls em veien calfreds, semblava que em vigiles, que fos allà amb mi, que m’agraís el que li estava fent, la mateixa sensació que vaig tenir quan feia el d’en Marc, el noi que us vaig explicar fa mesos.

Em sento molt orgullosa de haver-lo fet. No s’hi assembla, però sempre que el miri me’n recordaré d’ell, per mi va significar molt.

Li vam fer l’homenatge a l’Ateneu amb familiars, professors i alumnes, on hi vam llegir fragments de pensaments, pregaries, desitjos... on hi vam cantar els de la coral, on el meu dibuix va estar present, on despeníem a un amic.

El que més em va emocionar va ser, que al final de l’acte, jo vaig anar a buscar el dibuix, per proposar de penjar-lo a d’institut, i hem van dir que la seva dona se’l havia endut per penjar-lo a casa seva.

Dimecres passat, 22 de març, va fer mig any que ens vas deixar en Jesús. Ara només podem dir, una abraçada ben forta des d’aquí, on hi ha personetes que et trobem a faltar...

Míriam.